Pep Em diuen José Bosch, igual que las neveras y las lavadoras, Gilabert. En quin any? El 19 d'agost de 1936. Jo vaig fer la guerra amb Franco, fixa't tu si tinc anys.
Ania I on vas nàixer?
Pep En Dénia.
Ania Quan vas vindre a València?
Pep Quan tenia tretze o catorze anys vaig vindre.
Ania Ací, al barri?
Pep Sí. Però ara de València no em menege, vull a València més que al meu poble.
Ania Com vas arribar a tindre una paradeta al mercat?
Pep Jo tenia una tenda, en un altre, ahí al carrer Sagunto. Resulta que no anava bé. Vam anar al jutjat. Ell era el jefe d'Acció Catòlica, i això…
Total, que vaig perdre. Però em donaren una màquina de jamón i vint-mil pessetes. I mon pare tenia un terreno a la platja de Dénia, que el va vendre per vint-i-quatre mil pessetes. Dos fanecaes.
Però els espavilats van vindre i jo estava en la mili. I mon pare, per fer-me un favor a mi, ho va vendre i és quan em vaig fer la paradeta.
Ania Aleshores, vas estar molts anys sent el carnisser del mercat?
Pep Ahí en el mercat? Sí...
Vaig estar des de que tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys fins els cinquanta. Després ja com ficaren Mercadona, Consum, Jobac, Alcampo... no venia ningú.
Jo vaig tancar i em vaig ficar... em vaig emplear per ahí.
Ania Quins eren els teus proveïdors?
Pep Ui, els meus proveïdors eren uno d'allà de Múrcia, que li comprava jo els jamons, un altre de Barcelona que li comprava el jamon york, que li deien com a mi, Bosch.
De tot. Un àrbit de fútbol, que també venia... li comprava el laterío: sardines, atún, la sobrassada de Mallorca… La Jaque, la millor que hi havia. Mmm, que bona…
Ahir en vaig comprar ahí en Consum, que em costà caríssima, però com aquella no és. Pareixia salsitxa!
La vida era estupenda. Davant tenia un oliver, al costat un altre, estava Rosarín enfront de mi també, que venia carn…
Estava Geromo, que venia fruita allà al final. Fruita seleccionada, la millor fruita que hi havia en el mercat.
I tots, tots. Paquito el Jamonero, que també venia el jamón com jo. Tere. Tere, que era pollera. Que el marit és Vicente.
Este, com li deien? No me'n recorde ara… Santi, li deien, Santi! Estavem un dilluns parlant allí fora i va i ve un inspector. Estava prohibit vendre carn picada.
I ell tenia una muntrà perquè no venia res i la picava. Tenia un plat així ple.
I diu, "Oiga, ¿esto qué es?". I diu, "¿No lo ve? Carne picada".
Era un descarat. Molt bon xaval, eh? Molt graciós, però descarat.
I diu: "Pues le voy a denunciar, la carne picada no se puede vender. Si viene una señora tiene que decir, de ese trozo píquemelo usted".
I diu: "Pues usted es un poco hijo de puta". I quan se'n va, li dic "però Santi, estàs bé del cap, carinyo? Són vint-i-quatre mil peles", que en aquella època un piso valia noranta-mil pessetes…
"Vols que quan vinga el dilluns, que ell ve tots els dillunsos, parle jo amb ell i li diga una mentida, a vore si te la lleva?" I diu, "sí!".
Passa per allà, i jo dic: “mira Santi, ahí està. Estigues allí que jo ara et cridaré”. I jo dic: "Escolte, perdone. Que jo estava el dia que el xaval este, que el va denunciar vosté."
Diu, "ah sí, qué pasa". Dic, "nada, que és un bon xic. El que passa és que té una depressió de cavall que no se l'acaba i es tira tot el matí plorant." Era mentida.
"Està molt arrepentit. Damunt els pares es van a separar o no ho sé, no s'entenen. Vostè no faria el favor de tirar-li una maneta, per favor? Ell li demanarà perdó."
I diu, "vale". El cride i dic, “Santi!”. El cride i ell es queda mirant i li dic, "demana-li perdó".
Es queda mirant-lo i diu: "Pepe, no puc. Es que té una cara de fill de puta"...
Xe, xe, xe, xe, xe, xe. Santi era únic, era únic. Li ho vaig contar a son pare, i va dir "no m'estranya". Se moria de risa.
Ania T'imaginaves de jove que ara, a dia de hui, compraríem taronges de Sud-àfrica?
Pep La millor taronja del món…
Jo treballava en un restaurant que es deia Palacio la Bellota, allà al centre, que era tot jamón de Jabugo.
I tots els anys venia un alemany a comprar taronja a València. I jo li deia: "ie, tu, tanta que hay en Sevilla...".
I deia: "Como la de València, ninguna". Me'n recordaré tota la vida.
Parlava l’espanyol prou bé, diu: "como la de València no hay nada en el mundo". Això em va dir l'home aquell.
Ania Què penses de que el mercat tancara?
Pep Pense que els temps canvien i això se veia vindre.
La gent està ja acostumada a la vida moderna dels supermercats, que ahí ho tenen tot, i els preus estan molt bé. El mercat és car, eh? El mercat és car. Jo vaig estar l'altre dia al Mercat Central, que estava aixina, i està tot caríssim.
Caríssim. Ara, qualitat. Molt bò.
El millor record que tinc és en Dénia, quan tenia 12 anys o per ahí. Resulta que va vindre un artiste a veranejar allí, que era un xiquet com jo, però era molt popular i molt guapo.
Jo anava amb una xicona. Bò, anava, de xiquets, era la que m'agradava a mi. Li deien Manolita. I arribà ell… saps qui era?
Ara voràs com sí que saps qui era. Carlos Larrañaga. I jo l’acompanyava allà al Montgó, a la falda del Montgó, a la Pedrera. Tota la gent l'acompanyava allí i después me'n venia.
I anàvem a pescar i tots junts en una barqueta de rems que me deixava mon tio. I me llevà la novieta. No, no era novieta, era amiga.
És que era molt bonico, és que allò, allò… jo no he vist tio més guapo que eixe. Té la meua edat, eh?
S'haurà mort fa tres o quatre anys i estava encara… Collons, este tio tu, estava guapo encara. Però com entonces...
I un dia coincidirem en el cine, Cine Moderno, en Dénia. Estavem ahí tres o quatre amics. I coincidim que ells estaven davant i, en això, ella se separa.
Se veu que van renyir, van discutir, i tots els meus amics em feien: "a que no vas ahí, a que no tens collons d'anar i ficar-te ahí a vore què ha passat".
I dic, "que no?” M'alce i em fique. I dic "Manolita, què tal".
"Nada, este, que no es pot aguantar...". I s'alça ell i diu "Oye, sal a la calle". Dic, "sí hombre, sí".
Eixim al carrer… menos mal que estava el porter. Dic, "què te passa?" I fa… bum! Sense avisar. Em pegà un hòstia, em va fer l'ull... i ja el porter va trencar les entrades.
Em va agarrar també de sospresa, eh. Jo no pensava mai això. I ahí es va trencar ja tot. El que passa és que un dia anava jo en el 11, el tramvia que anava pel carrer Jesús fins Patraix, i a l'altura del cine Rex me'l veig a ell amb un paraigües amb la dona, María Luisa Merlo.
Jo venia a de pesar jamons de Mislata. Anava en un guardapolvo molt tacat, molt brut.
No em vaig atrevir. Estiguí en la plataforma per tirar-me en marxa. I dic, no, perquè anava ella. Si haguera anat a soles, encara. I això. Però ho passí molt bé amb ell. Molt bé.
Ania I algun record del mercat que tingues bonic?
Pep El de la dona eixa. I un altre que vingué... una dona de la senyora Carmen, que tenia una bodega al carrer Sagunt, Casa Panxa, i ve amb un delantal de crià.
Diu: "Hola, buenas, me envía la señora Carmen, de Casa Panxa". "Ah, pues bé!" "Diu que passarà i t'ho pagarà". Dic, "va, no et preocupes". Li done i carrega.
Jo passava tots els dies quan me'n anava a casa per la porta i no em deia res. Jo dic "Senyora Carmen! Que no se'n recorda que em deu?" I diu: "Jo a tu no et dec res!"
Pep I dic, "sí, una xica, amb un davantal i tot de criada, una xica nova...". Diu "no, no, no tinc cap xica nova". Un altre timo...
